musicA
República mediterrània
Eduard Rodés, 2006.
Amb interpretacions a la guitarra de Carles Trepat, MªJosé Boira i Halldór Már Stefánsson.
Doncs resulta que
sí, que existeix la possibilitat d’expressar-se amb harmònica mesura, ritme
elegant, melangiosa cadència i enorme força descriptiva, sense restringir, en
absolut, l’horitzó de la sensualitat plàcida. I de fer-ho evocant una metàfora
de la construcció d’horitzons de llibertat i de voluntària i solidària
cooperació entre aquells que són capaços de fruir de la diversitat, de gaudir
de la plenitud dels múltiples enfocaments de la vida. D’aquesta vida pintada en
blau i sol potent que tenyeix aquest vell mar nostre. Amb llum esclatant, la
República de l’ànima deslliurada de la mediocritat i de l’angoixa d’aquells que
tenen por de la seva pròpia recança a navegar en aquest mar de la barreja i del
mestissatge, en aquest gresol d’antigues savieses i de reptes encoratjadors. En
aquest mar de l’horitzó, suaument mogut per aigües amigues. Hi ha un crit de
llibertat, clam d’afirmació humanista i de rebuig conscient dels fanatismes, de
les intoleràncies de totes les sectes teocràtiques, que ens condueix fins a les
platges d’Alexandria després d’esclatar en l’emoció de la celebració de la vida
amb nom de Clara. Hi ha l’entranyable reviure del record dibuixat de la
infantesa en el rostre d’una dona, ben enmig del voraviu de la història més
propera, amb els esquitxos de sal i de sucre, contrarietats vives de les
pulsions diferents que ens fan saber que aquesta vida és viva, és a dir,
diversa i diferent, dissensual gairebé sempre. I l’enyor d’un final del que
sempre ens manca un tros, per l’absència, per les fugides del passat, per la
incorregible entremaliadura dels temps i del temps. I hi ha la dolçor d’una
melodia que ens retorna aquell clam de llibertat… I hi ha… per què serà, que la
paraula llibertat ocupa un tros tan gran dels llavis que la volen fer seva i la
proclamen constantment, que s’arrodoneix tant quan es pronuncia en francès?
(VMO)